Festa Major 2008 - El Pregó

El pregó té per substancial contingut la publicació en veu alta i en públic de la celebració que convé a tothom, i a més, la invitació a participar-hi.

Acabat el pregó del 2007 i començada la Festa, un membre de la Comissió de festes t’invita, “a cau d’orella”, a ser el pregoner d’enguany. D’entrada l’oferta sorprèn una mica i aviat t’adones que no et mereixes aquesta distinció, però com cal col·laborar ..., t’hi poses!.

Crec que tots els fills de Llimiana, els descendents, els veïns i els residents, així com els qui pugen al Castell a contemplar el panorama, a fer-se la fotografia i donar un cop d’ull al poble, son també pregoners, si no de la Festa major, sí que en son del poble. Perquè prendats que en queden, parlen a família i amics de la preciositat del panorama. A mi em pertoca pregonar la Festa Major.

Abans, però, permeteu-me que us expliqui els meus lligams amb Llimiana: quan jo era xic, parlo dels anys trenta del segle passat, la meva mare -la Rosita de casa Pervilar- m’enviava a passar l’estiu a Llimiana: a casa del meu padrí uns cops, a casa dels oncles d’altres. Dic m’enviava perquè quan Pruna, el pare de la Júlia, baixava a Lleida amb el seu camió a “proveir i percurar que no falti de res a la botiga”, com ell deia, la meva mare m’enviava a Llimiana, on m’estava fins que arribava la fresca i tornava a l’escola.

Anàvem amb els cosins a la masia de Pervilar i a la de Vicent per la sega, ja que “qui no sega al juliol, no sega quan vol”. També a les eres pels treballs del batre, a fer unes voltes amb el trill i a veure ventar amb les forques, per les tardes, quan bufava la congostina i també amb les graneres, recollir i posar el gra al sac i ben lligat. Més tard van arribar les ventadores i la cosa va anar canviant.

L’aigua s’havia d’anar a buscar a la font de baix, la de Santa Llúcia, i si hi havia sequera a la de la Tartera, al braç o amb animals, quatre o sis càntirs negres. Jo justament estava per aquí quan es construïa el dipòsit gran, i més tard quan arribà l’aigua a la plaça. Quant se’n sabia aleshores, d’estalviar aigua!.

Al carrer Major, davant de casa Pervilar, hi havia La Societat, un dels dos cafès del poble on els diumenges a la tarda hi havia ball, amb un piano manubri que portava fins a sis músiques i causava sensació. A la planta baixa: la sala del cafè, que funcionava molts dies. L’altre cafè era a casa Cibader i era més petit.

Moltes vegades la canalla corríem darrera el “nunci” (l’agutzil), de casa Ballador, dels qui vaig conèixer primer el pare i després el fill, quan pregonaven després de tocar la seva petita corneta a les places i els encreuaments de carrers. Anunciaven els bans de l’ajuntament, l’arribada del marxant i demés esdeveniments.

Un vegada es va convocar i mobilitzar el Sometent. Al toc especial de les campanes de l’església, els homes van acudir a la plaça amb les escopetes. I reunits en grup van marxar camí avall. Es creà inquietud al poble, totes les dones sortiren al carrer, preocupades ... Finalment, el bandit va fugir.

Totes aquestes coses passaven, i quan no, anava a jugar a la plaça, corria pels carrers i si no, m’embadalia mirant com el Joan del Trenta feia el pa al seu forn, o l’oncle Farré ferrava els cavalls i els animals de treball.

L’any trenta-set ens varem reunir tota la família a Llimiana fins que la situació es va resoldre. Allò va assenyalar la fi d’una primera etapa de la meva vida en que havia posat fortes arrels i que recordo amb molta estima. Aquí m’escau fer record d’agraïment a la família Piteu què ens va acollir.

Després, en uns temps molt difícils, vaig passar als estudis, el treball ..., i les estades més espaiades.

En recordar tot això, no puc per menys que fer una reflexió comparativa amb la millora de la vida aquests anys: les comunicacions, la millora de la carretera, la portada d’aigua, el sistema sanitari i escolar, i des de fa un anys, l’interès per l’urbanisme, la millora i recuperació dels edificis i les façanes, la plaça del Mú, la del Fossar Vell, etc. Aquí a la plaça hi tenim la Casa de la Vila, el museu Bonifaci i ben aprop Casa l’Abad.

Va ser entrat en la maduresa de la vida, quan després d’uns anys de treballar a Barcelona vaig tornar a Lleida i mogut pels bons records del poble, la fresca, la bona aigua, el bon aire i el panorama, la Nuri i jo vam llogar casa Bruquet durant uns anys. Això ens va permetre pujar tot l’estiu, en especial a l’agost, per la Festa Major, i també la resta de l’any. Així les meves filles, avui presents aquí, van poder córrer i jugar pel poble com havia fet jo. Des de l’any setanta-set, no ens hem perdut cap Festa Major. Més tard, amb l’ajut dels cosins, vam millorar l’emplaçament i ara tenim casa a Llimiana.

A l’hivern el poble també té el seu encant. És més tranquil. Hi ha la millor visibilitat de la Conca i del Prineu. Es pot gaudir de l’espectacle de la boira que com un antic mar cobreix tot el llac i el clot de la Conca i arriba arran de les cases, just fins a la corba del Cullell. El poble queda al sol, flotant en una catifa blanca. Molts dies durant tot el matí.

De vegades el congost actua de presa de contenció de la boira de La Noguera que salta cap al llac, com si fos aigua. Insòlit. Una meravella!.

Bé, de entre les festes amb ressonància a la Conca que com a pròpies tenim a Llimiana, hi ha l’aplec dels Sants Gervàs i Potràs, el de Sant Salvador del Bosc del Montsec i en mig, la festa de la Mare de Déu de la Cinta, patrona de la vila, que celebrem per la Festa Major. La festa la tenim en un bon moment de l’any: la calor ja baixa, les nits comencen a refrescar i els treballs del camp tenen un compàs d’espera entre la collita del gra, la verema, i la collita de les ametlles a la tardor.

Per la festa que ara comença, tenim un ample programa d’activitats que ha preparat amb molta cura la Comissió de Festes. No hi falta res: la mascletà, el cercavila, els gegants, jocs per la canalla, la competició de petanca, el ben trobat concurs de pastissos de les mestresses, la santa missa, sardanes, sessions de ball de tarda i nit tot els dies, i el sopar de germanor, moment en què avançada la festa, es refermen les amistats.

Complint amb l’essència del pregó i en nom de la Comissió, us convido a tots a participar de l’alegria i actes d’aquests dies, a compartir la joia amb la família, parents i amics que retrobem i amb tota la població que reviu amb la festa.

Personalment agraeixo als membres de la Comissió el treball de preparació de les festes que tots gaudirem, així com als voluntaris de costum que engalanen la plaça, als que cuinen i serveixen el sopar, als que mouen el catxo i a tots els que d’una forma o altra les fan possibles. Així com haver-me distingit amb l’honor de fer aquest pregó.

Res més, gràcies per la vostra atenció i MOLT BONA FESTA MAJOR!!.

Joan Teira Vilar
Llegit a la Plaça Major de Llimiana el 14 d’agost de 2008