Festa Major 2007 - El Pregó

Introducció

Bona nit, avui amb toca de fer de pregoner, un ofici que no és el meu.
El pregó, formalment, és l'anunci d'una festa. És un acte en que una persona, nascuda o vinculada al poble, aporta amb el seu estil la seva visió d'una celebració.
Agraeixo a la Comissió de festes la confiança que han dipositat en mi a demanar-me que faci de pregoner.
Deia el vell professor, el senyor Enrique Tierno Galván, que els pregons de festes han de ser com les minifaldilles: curtes i que ensenyin molt. Intentaré complir, almenys, amb la primera recomanació.
El poble és un patrimoni col·lectiu en el qual els carrers, les cases i les persones es combinen i generen vivències i records que, en evocar-los fan aflorar els sentiments.
Des d'aquesta perspectiva he organitzat el meu pregó amb tres parts: una de records, una altra sobre el poble i per acabar un altre sobre la festa.

Records

Vull rendir un primer record a tots els que ens falten en aquestes festes, singularitzant-lo en la figura de Mossèn Daniel, que se'n va anar el passat novembre amb 94 anys i molt temps de servei.
He nascut aquí com podia haver nascut en un altre lloc però no el canviaria per cap.
Aquí vaig passar part de la meva infantesa, aquí vaig ser escolà amb Mossèn Pere, i vaig iniciar el meu procés educatiu amb el Sr. Garcia, que era llavors el mestre del poble.
Recordo a aquells amb qui vaig compartir educació, jocs i criaturades, algun dels quals estan aquí.
El córrer pels carrers del poble, el col·legi, la recerca de bales per vendre i comprar contes i petards a casa Selmo, agafar capgrossos a l'abeurador amb les dones rentant al costat.
Recordo el meu avi, el noi que cada matí s'aixecava a hores per a mi impensables i se n'anava a treballar amb la companyia de una burra blanca i un gos, la ruca i el llop i els diumenges les partides de subhastat que feia a cal Sisco.
Recordo la primera vegada que em vaig muntar en un trill i avénter. Recordo el veure fer oli i farina en els molins del poble i el recollir i trepitjar el raïm en una gran caixa que hi havia a casa. He de dir que eren temps molt feliços.
Totes aquestes coses són l'origen de les meves arrels i sentiments amb el poble de Llimiana, el lloc on vaig néixer, que s'han mantingut amb les meves anades i vingudes, i es van reforçar amb coses que vaig compartir amb la meva àvia, la padrina, i el Juan de tia Lluïsa (el correu), dues persones que van estimar profundament el seu poble.

El poble

Cada any, quan a finals de la primavera pujava a la meva àvia, en passar les primeres corbes del pantà, quan ella veia el poble exclamava "Llimiana, niu d'àguiles" i a continuació, m'explicava que aquest era el comentari d'un metge que feia anys havia exercit.
El poble té més de mil anys i té història. A nivell material, el significat de l'antiguitat de les pedres que el componen se'm va fer patent quan, a l'entrar en una casa de fusta que estava a prop del mar, a San Diego, on havia anat per assistir a un congrés, vaig preguntar a la propietària quants anys feia des de que la casa s'havia construït. Ella em va respondre amb respecte que tenia al voltant de 150 anys. Automàticament ho vaig associar amb la data que està gravada a la porta de casa "any 1749". Generacions de persones hi han viscut.
Però per l'existència d'un poble no és suficient amb un nucli de cases i persones, sinó que és necessari el sentiment de pertinença a una comunitat, com passa aquí, i que es demostra en la fidelitat de les persones que hi estan relacionades.
Hi ha dos llegats que podem deixar en herència a futures generacions. Un d'ells, els nostres orígens o arrels, i l'altre, el del saber. Explicant als nostres fills els costums i tradicions dels nostres majors els ajudarà a conèixer, comprendre i respectar els costums i tradicions d'altres pobles i altra gent d'aquest veïnatge universal en què s'està convertint el món en què vivim.

Festa Major

La Trinca, als anys 1975, va gravar un disc que va titular 'La Festa Major'. Tenia vàries cançons: la festa major, la missa, el sermó, el pregó, les processions, les sardanes, l'envelat, el ball, el concert, ...
De les lletres he tret aquests versos:

Alegria, que és Festa Major
Alegria, perquè el nostre Sant és el millor
Al matí tenim passada, missa, les sardanes
i havent dinat, migdiada, processó
concert, castell de focs i ball a l'envelat

Alegria, que és Festa Major
Com cada any hem de matar el pollastre i posar xampany dins el porró
Canviarem l'aixada pel pendó, que avui és Festa... Festa Major

La de Llimiana no és una Festa Major inventada com passa en ocasions, és real, és tradicional, com la de la cançó a la vegada s'han anat afegit activitats com el tir, cotxes antics, gegants, concursos, actes comunitaris... però la essència de la festa perdura.

Al matí tenim passada, missa, les sardanes
i havent dinat, migdiada, processó
concert, castell de focs i ball a l'envelat

És una festa en que hi participa tot el poble i en que la Comissió de festes té un gran i desinteressat protagonisme organitzant-la. Gràcies a aquesta comissió de festes !!!

La lletra diu 'el nostre sant és el millor'. Però nosaltres no tenim sant. Tenim, des de fa més de 900 anys, una patrona que ens ha salvat d'invasions, ha protegit els agricultors i ha ajudat les dones embarassades, d'entre d'altres coses. La nostra patrona és la Mare de Déu de la Cinta. Una de les coses de la nostra festa que més m'emociona és veure, escoltar i sentir la gent d'aquest poble cantar-li els gojos.

El pollastre d'abans no era com els actuals, era magnífic, cresta sota del coll, colorit gest i port. Es criaven especialment per aquesta festa. El guisat era lent però el resultat suculent.

De Cava tampoc n'hi havien tants. El Delapierre era molt famós.

L'envelat bàsicament no ha canviat, la seva estructura de fusta, les banderoles ...

L'orquestra era la mateixa. Els músics participaven en totes les activitats musicals i litúrgiques que estaven programades.

El girar de les parelles per la pista i el sentiment amb que es ballava... Tot era agafat, i es diferenciava el Vals del Foxtrot i el Pasdoble. També estaven els balls del ram i el ball del Fanalet.

El taulat d'abans estava fet de taulons i envoltat d'una peça de roba, que afavoria un anonimat que aprofitàvem per colar-nos per sota i intentar veure les cames de la vocalista.

Una de les coses de la festa que també recordo és l'excitant joc del tros.

Acabo, ja que 'estos señores tienen que cenar y acostarse', vull desitjar a tot el poble, veïns i visitants, unes felices festes !!!

Que la nostra patrona doni pau i felicitat a tots durant aquestes festes i també la resta de l'any!

Aquest ha estat el meu pregó !
Bona nit a tothom, gràcies a l'atenció i fins sempre !

Visca Llimiana !!!

Dr. Josep Maria de casa Piteu
Llimiana, 14 d'agost de 2007