Escut de Llimiana

Persones

Dediquem un espai per a recordar persones destacades, de vida interessant amb vinculació al nostre poble. Com a objectiu, recuperar de la memòria històrica, destacant èpoques antigues i temps difícils.

Mossèn Daniel, Daniel FORTUNY i PONS (1914-2006)

Mossèn Daniel

No és nascut a Llimiana, però des d'aquí li fem un reconeixement al seu llarg treball pastoral en la Diòcesi d'Urgell, prop dels pobles rurals d'aquest bisbat. Ha afavorit sempre la reconstrucció d'antigues esglésies i l'art artístic i cultural del país. També ha dut a terme moltes iniciatives desinteressat i d'atenció a les persones necessitades.

Dissabte dia 18 de novembre de 2006 va ser enterrat a Tremp Mn. Daniel Fortuny i Pons, que havia mort el dia abans, als 92 anys de vida i 66 de ministeri sacerdotal. La missa exequial va ser celebrada a la Parròquia de la Mare de Déu de Valldeflors de Tremp, i va ser presidida pel Sr. Bisbe d'Urgell, amb més de 50 preveres. Mn. Daniel era molt estimat a tot arreu on havia servit sacerdotalment, pel seu zel apostòlic, la seva reconstrucció de les esglésies malmeses i l'afany per unir la gent de tots els pobles on ell serví. Estimà molt els ancians i els malalts, i tothom guarda molt bon record de la seva alegria i esperança, tan vitals. L'enterrament s'ha dut a terme al seu poble natal. Havia nascut a Alzina de Moror el 1914 i en l'actualitat era col·laborador a la Parròquia de Tremp i als pobles del seu voltant, després de llargs anys de treball pastoral a la Vall de Ribes de Freser així com a Ponts i els pobles de la Baronia de Rialp. El proppassat 25 de setembre el Govern de la Generalitat de Catalunya li havia lliurat la Creu de Sant Jordi, per a la qual demanà que se'l distingís com a sacerdot rural, i dedicà el guardó a tots els seus germans preveres en el món rural, com destacà el Bisbe Joan-Enric en l'homilia del seu enterrament.

Mn. Fortuny ha desenvolupat la major part de la seva tasca pastoral a les comarques del Ripollés - on va ser rector de Planoles i encarregat de Nevà, Toses i Dòrria de 1946 a 1964 - i de l'Urgell Mitjà, on a més d'Arxiprest, ha estat durant 26 anys al servei de la parròquia de Ponts, on va ser nomenat ecònom el 1973, i més tard, rector. Allà va iniciar el moviment de colònies de la població, va tenir cura de la parròquia de Tiurana fins que va quedar negada sota les aigües, i ha tingut un paper destacat en la recuperació de les esglésies romàniques de Rialb. Quan va complir 75 anys es jubilà, retirant-se a Tremp, però ha seguit tenint cura de les parròquies de Llimiana, l'Alzina, Moror, Sant Esteve de Sarga, Sant Miquel de la Vall, Castellnou del Montsec i Mata-Solana. Mn. Fortuny, nat a Alzina de Moror (Pallars Jussà) el 1914, ha estat un home dedicat a tots els pobles, amb un gran zel als malalts i als avis. En conèixer la noticia de la distinció de la Creu de Sant Jordi va manifestar que aquest "és un motiu més d'agrair a Déu el seu ajut, per què sempre m'ha posat al costat de persones bones. He pogut fer moltes coses, però ha estat gràcies a l'ajut de les persones que me l'han donat". El guardó per ell no significa "res", assegura que "si pogués esborrar el meu nom... només deixaria una cosa; m'agradaria que quedés el nom de sacerdot, com a compensació i en memòria als milers de capellans rurals que s'han deixat trossos de vida per aquests muntanyes.... M'agradaria que el guardó fos un homenatge a tots ells".

Doctor Bonifaci, Josep BONIFACI i MORA (1895-1989)

Dr. Bonifaci

El doctor Josep Bonifaci i Mora va néixer el dia 20 de juliol de 1895 a Llimiana, on va passar els seus anys d'infantesa. Després de realitzar-hi els primers estudis, va fer el batxillerat a Tremp i a Lleida fins que el 1911 es va desplaçar a Barcelona per cursar la carrera de medicina i continuar així una tradició familiar de quatre generacions.

L'any 1916 es llicencia i la seva especialització en l'aparell digestiu li dóna ben aviat prestigi entre la classe mèdica i el porta a exercir com a intern a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Atret, potser, per la seva ascendència muntanyenca, aprofita les seves èpoques estivals per atendre les necessitats mèdiques del balneari de Caldes de Boí, on justament coincideix al moment de l'esclat de la guerra civil.

L'any 1919 obté el títol de Doctor en Medicina i des de ben jove les seves conviccions socials el porten a participar en tots els organismes que recollien les inquietuts dels metges catalans. Va ser membre fundador del Sindicat de Metges de Catalunya creat l'any 1920 i durant la guerra va presidir el Sindicat de Professions Sanitàries de la UGT.

Es dóna d'alta al Col·legi oficial de Metges de Barcelona el dia 14 de desembre de 1934 i, després d'haver-ne estat vocal de la Junta, n'és baixa com a desaparegut l'any 1939. Cal dir que la tardor de 1970, tot just retornat al país, recupera la seva condició de col·legiat, que manté fins a la mort. Paral·lelament a l'activitat mèdica, les seves conviccions socials el portaren a militar políticament i així va pertànyer al Centre Nacionalista Republicà i a Estat Català fins que, un cop ja iniciada la guerra, s'incorpora al PSUC.

Cap a la fi de la guerra, les circumstàncies feien aconsellable la sortida de Catalunya i just a l'inici de 1939 va a Rússia en missió oficial com a Director General d'Assistència Social per acompanyar-hi el secretari general del Partit Comunista d'Espanya, José Díaz, afectat d'una greu malaltia de l'aparell digestiu. Arriba a Sant Petersburg, llavors Leningrad, els primers dies de febrer, des d'on passa a Moscou i ja s'hi queda.

La seva solvència mèdica és reconeguda immediatament, cosa que el porta a desenvolupar càrrecs de responsabilitat en diversos hospitals russos, entre els quals l'Hospital Central del Kremlin, on és demanat a consultes del màxim compromès en moltes personalitats dels partits comunistes europeus. L'any 1946 es desplaça a França per exercir la seva especialitat a l'Hospital Varsòvia de Tolosa de Llenguadoc amb la missió, de caire social i humanitari com va ser constància en la seva vida, d'atendre els emigrants catalans i espanyols a terres franceses.

El setembre de 1950 és deportat a Còrsega, on va residir sota control fins que el juny de 1951 es pot acollir a l'asil polític que el porta a Txecoslovàquia. S'hi implanta ràpidament, n'aprèn la llengua i hi duu a terme una gran activitat tant a la Universitat com a l'Hospital i la policlínica de Praga com a gastroenteròleg fins l'any 1963, en què es desplaça a Romania, concretament a Bucarest, amb la intenció de trobar-hi un clima més benigne.

Amb tot així, l'enyor per la seva terra comença a pesar i l'any 1967 retorna a França amb la voluntat de començar les gestions per repatriar-se. El procés, atesa la seva circumstància, és una mica complex i fins el juny de 1970 no li és concedit el passaport. Prepara amb il·lusió el retorn i el dia 27 d'agost del mateix any torna a trepitjar Catalunya.

Tot i que s'estableix a Barcelona, té un gran interés a tornar tot seguit a la casa de Llimiana i reparteix el temps entre un lloc i l'altre. La seva presència al poble és acollida amb afecte i per part seva aboca la màxima cordialitat en tots els llimianencs, amb els quals es retroba al cap de més de trenta anys.

Elvira i Dr. Bonifaci

Amb la seva muller, Elvira, gaudeixen tant com poden de la pau i el clima d'aquesta vila encastellada en el penyal més característic de la Conca de Tremp, envoltats de tots el cipellaires, fins que el pas irremeiable dels anys fa que s'hagués d'anar recolant més i més en la confortabilitat del pis barceloní. La primavera del 1989, amb 93 anys comptats, el seu cor, que tant havia treballat per donar vida als altres, se sent cansat i fa el darrer batec a Barcelona el dia 22 d'abril.

El seu arrelament a la terra li fa dictar una darrera voluntat: ser enterrat a Llimiana. I així es va fer. El dia de Sant Jordi els seus convilatans, conscients del que aquest gest representava l'hi van agrair massivament amb el seu comiat emocionant.

El Doctor Bonifaci - el Pepe com familiarment es complauen a anomenar-lo els llimianencs - després d'escampar la seua vàlua científica i la seva gran humanitat per tot Europa va voler tornar als orígens i ara reposa al peu del seu estimat Montsec per la glòria de Llimiana i de Catalunya.

Dr. Bonifaci. Text: Jordi Mir

Buenaventura MULLOL i BAULIES (1853-1935)

Buenaventura Mullol

Buenaventura va néixer a Llimiana un fred 11 de gener de 1853. Va ser el primer Superior General de la congregació del Pare Manyanet, Fills de la Sagrada Família (1864). Company i successor de Josep Manyanet i Vives. Va portar una important tasca de consolidació de l'institut i va recollir els costums i pràctiques religioses en un llibret Espíritu de los Hijos de la Sagrada Familia (1908).

Professà a l’Institut el 4-8-1870 i fou ordenat sacerdot a Vic el 28-8-1877. Fou l’home de confiança del pare Josep Manyanet, sempre fidel i col·laborador incondicional en totes les iniciatives del fundador. Fou formador (1878), director de col·legis (1882), ecònom general (1891), sotsdirector general de la Congregació (1896) i superior i mestre de novicis a Blanes (1898). A la mort del fundador fou elegit successor seu en el govern de l’Institut. Fou un protagonista forçat durant la restauració de l’orde Teatí, encomanada a l’Institut el 1909, tot just després de la Setmana Tràgica. Declarà en el procés de canonització de Sant Josep Manyanet. Morí a Blanes el 29-3-1935.

Juntament amb el pare Manyanet, van ser inspiradors amb l'arquitecte Antoni Gaudí, de les obres del temple de la Sagrada Família de Barcelona.

No podem determinar de quina casa pertanyia la seva família.

Joseph Gregori PASSI i BARÓ (Llimiana ~1710 – Saragossa 1782)

Gregori Passi

Fill de la família Passi que trobem establerta a Llimiana com a mínim durant el segle XVIII, una casa que actualment no existeix. Els padrins saben que un canonge va entregar la seva propietat al poble, La Escola, recordat gràcies en part a l’inscripció en llatí que es conserva a damunt la porta del carrer del Castell: "1787 D.D. (DE DATO) JOSEPH S. GREGORI PASSI CANONICUS CAESARAUGUSTAE AUTOR PIUS AEQUE AC MAGNIFICUS UT PATRIAM ERUDIRET ET INSTRUERET DISCIPLINA".

Joseph Passi era canonge a Saragossa i va entregar aquesta casa per a destinar-la a l’ensenyament. Així queda constància en una referència en el BOE 09-03-1970: l’escola "Magisterio de los pobres" va ser instituïda l'any 1768. A setembre de 1924, es disposa oficialment la fundació "Magisterio de pobres de la villa de Llimiana", instituïda per Gregori Passi.

L’any 1763, trobem una menció de Joseph Passi, que és canonge a la seu de Tarragona.

A data de 08-09-1767, Joseph Passi exerceix de visitador de l’arquebisbe de Saragossa, en una visita al poble de Fuenfría (Teruel).

Joseph Passi està enterrat a la Basílica del Pilar de Saragossa quan morí l’any 1782.

La Escola de Llimiana va deixar de funcionar a principi dels anys 1970s restant abandonada fins l’any 1991 que va ser reformada per a convertir-se en l’Hostal Centre del Montsec. Fins llavors, conservava tres parts. Una part d’aules en dos pisos, una planta baixa destinada a garatge i terra amb palla. Una altra part destinada a habitatge del professor, amb cuina i llar de foc.

Antoni PASSI i BARÓ (Llimiana ~1700 - 21/04/1764)

Antoni Passi

Metge de la família Passi, germà del canonge anterior. Dels Passi no hi queda cap descendent a Llimiana que sapiguem, però situaríem la seva casa principal al sud de la Plaça Major. Antoni més gran que el seu germà canonge i amb la carrera de metge d’ofici ja fora del poble. La casa dels Passi o part d’ella seria un antic hospital cap als anys 1700s ubicat a l’actual casa Fatxico, Mirandó, Josepet i Peretó.

Redacten un document de «declaració de puresa de sang» d'Antoni Passi, metge (Llimiana, 1728). Firmen declaració el batlle i els regidors de Llimiana per la qual certifiquen que Antoni Passi i Baró, doctor en medicina, és originari d'aquesta vila i descendent de cristians vells.

Tant Antoni com Joseph van desenvolupar-se ja fora del seu poble natal. Els estudis d’Antoni sembla completar-se a la ciutat de València, exercint dins el sector militar i la cort reial.

Es casa per primera vegada tenint casa a Martorell (terrenys donats en herència a l’Hospital de la Santa Creu) amb Teresa Graells i Déu, que a la vegada, ja havia estat casada amb un metge en primeres núpcies (Josep Graells i Par).

En el Fons històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Barcelona) conserven variada documentació sobre ell, inclòs el seu testament i codicil.

En cartes sembla residir a Madrid els anys 1744; 1746;

En el testament inclou el següent: (Anys 1763-64 Madrid) Testament d'Antoni Passi i Baró: metge de cambra del rei, natural de Llimiana; recorda que ell i la seva muller, Francisca Pallarès, s'han nomenat mútuament hereus; si no té fills, dóna a l'Hospital de la Santa Creu els béns de la seva primera dona, Maria Teresa Passi Graells i Déu, radicats a Martorell i altres llocs de Catalunya, amb algunes condicions i càrregues; deixa els béns que té a Madrid a la seva muller Francisca i, com a substitut, a un germà i marmessor, Josep Passi i Baró, canonge de la seu de Tarragona (Madrid, 22 de juliol de 1763; publicat el 22 de setembre de 1764). Amb una "memòria" sobre els béns que llega a l'església parroquial de Llimiana (ibíd., 13 de març de 1764).

A Madrid 1734, surt anomenat com a metge dels pobres de la presó de la Cort, càrrec que ja ocupava interinament de de l’1 de setembre de 1732.

En carta de 1740, demana al rei que se li concedeixi el sou de metge de cambra, càrrec que va obtenir l’any 1737 i en exercici l’any 1740. Inclou relació de mèrits: mestre en arts i doctor en medicina per la Universitat de València, on ha estat lector de Fisiologia i Patologia; metge primari de l'Hospital reial militar de València; metge de l'Hospital general [de Madrid?]; substitut del protometge d’Àfrica Ignasi Ros.

Francisca Pallarès (Talarn 1722-x) segona dona d’Antoni des del 1752, un cop vídua, es casarà en segones núpcies amb Juan Antonio Grau i Vidal, metge dels reials exèrcits.