Història

Els orígens de Llimiana provenen d'antigues civilitzacions que van utilitzar la seva situació estratègica. Com a fortificació inexpugnable i dels seus moments de glòria no en queden més rastres que el silenci i mutisme de les pedres. Llimiana es troba encimbellat dalt d'una penya rocosa que domina la Noguera Pallaresa.

El Castell

La entrada nord del poble s'anomena el Castell, del que no queda resta arqueològic però està documentat cap el segle X i va ser dominant en l'edat mitjana. Juntament amb el Castell, Llimiana s'envoltava d'una muralla que la feia inaccessible. Aquesta entrada és moderna, ja que la entrada original del poble és per la part sud-est, anomenat el Portal; amb una forta rampa es puja fins a la plaça Major, passant pel carrer de les Esportelles.. El Castell de Llimiana formaria part d'un conjunt de castells i torres de defensa, amb els de Jordà, Mur, Sant Gervàs i Orcau.

L'Església

L'edifici singular del poble, representant de la importància de la vila en generacions passades, és com no, l'església. És una edificació romànica de tres naus, de finals del segle XI. És l'església romànica amb els àbsids més grans de tota Catalunya.
Hi presideix la Verge de la Mare de Déu de la Cinta. Les guerres, les reformes i el desconeixement han malmès el patrimoni romànic que hi contenia: un Crist romànic, decoracions i pintures. El Crist va ser cremat juntament amb altres figures de retaules en la Guerra Civil Espanyola. Recentment, acull la imatge de Sant Salvador del Bosc, en l'excavació recent de la Cripta, sota l'altar.

L'any 1991 es van posar al descobert els àbsides, que estaven amagats per l'edifici de la Rectoria des de feia més d'un segle.

La part sud-oest l'anomenem el Mü, on la roca sobre la que està instal·lat el poble forma un trencant amb una paret vertical de vàries decenes de metres. Així, aquest nom deu fer referència al Mur que representa aquesta paret. Curiosament, des de la placeta del Mü, obtenim un mirador impressionant sobre el Castell de Mur, Guàrdia i el pantà de Terradets. Aquesta forma irregular d'escriure el Mü, és tal com roman a la placa que va fer posar l'Ajuntament, i que segur que no passa inadvertida.

La part sud la formen les cases que es reuneixen al voltant del carrer Major, que serpentejant, l'anomenem el Solà. El Solà és la part que rep més el sol, sobretot a cru hivern, on el sol realitza la seva trajectòria més baixa, acostant-se a la Serra del Montsec. 

Al costat de l'església, trobem la plaça del Fossar Vell, que era l'antic cementiri. L'actual cementiri es troba a la dreta de la carretera d'entrada. En aquesta plaça estava la Escola, que ha estat reconstruïda com a L'Hostal i Bar-Restaurant. La plaça ha estat feta nova l'any 2001.

Els Goigs de la verge de la Cinta

Sant Andreu de la Serra

Anomenem la serra a la muntanya que ens queda a l'Est, direcció a Aransís i la Vall de Barcedana. Al cim pròxim de la serra hi trobem l'ermita de Sant Andreu, amb dos petits àbsides semicirculars, que va ser desenterrada al 1972.

Població

El màxim demogràfic de Llimiana data de 1860 amb 816 habitants, comptabilitzant tot el municipi. Actualment, en el poble i nuclis agregats hi consta una població fixa d'uns 65 habitants als que cal sumar l'aportació de les cases de segones residències, que revitalitzen el poble, però bé, això ja és història del segle XX. Aquest descens de població forma part de l'èxode que va afectar a la comarca i que encara continua.

Les primeres restes arqueològiques d'habitants a Llimiana són a la Cova dels Muricecs, i de ben segur la vila es formà a partir d'un poblat Ibèric, si ens atenem a les troballes efectuades d'aquesta cultura dins la serra del Montsec. Dins la cova s'han trobat diferents assentaments que van del neolític fins al bronze.

En l'Edat Mitjana Llimiana era frontera entre el món feudal i el món islàmic; a les nostres terres evoluciona durant més de tres-cents anys, des d'un ample espai inicial poc poblat i de difusa adscripció política cap a unes xarxes de castells que finalment s'enfrontaran al llarg d'una estreta franja de territori.

Als Països Catalans no és fins al s IX, amb la reconquesta dels territoris, que s'estén la construcció de castells; hom calcula que foren construïts uns 3000, la major part dels quals avui són enrunats. L'any 714 marca l'arribada dels àrabs a aquest territori.

Entre els anys 711 i 725, els musulmans ocuparen quasi tot a la península ibèrica, fent desaparèixer el regne visigoda com a tal. No obstant,  Asturias i els Pirineus resistiren petits nuclis cristians, amb els qui no existirà frontera fins mitjans de segle.

El moment més esplendorós va tenir lloc al segle XI, segons els fons documentals, quan va el Castell va ser propietat d'Arnau Mir de Tost. Llimiana vigilava el Montsec, que és una veritable muralla natural amb una estreta porta que és el Congost de Terradets.

Llimiana va pertànyer a la Baronia d'Orcau, dins el patrimoni de la casa de los Aranda en el segle XVIII.

LLIMIANA: Història i significat del seu nom

Sempre he tingut una gran curiositat per a conèixer el què significaven les paraules. Això és també el que m'ha passat amb el nom de LLIMIANA.

Casualment em va venir a les mans un llibre, quan feia molt poc temps que havia tingut esment de l'existència de Llimiana. Aquest llibre, la "Gramàtica històrica del català antic", de Mn. Antoni Mª Griera, parlava de Llimiana, com un nom geogràfic d'origen llatí.

Amb molt de interès vaig buscar el llibre que havia servit de suport a la publicació de Mn. Griera. Aquest era un llibre escrit per un professor de la Universitat suïssa de Friburg, i publicat l'any 1928 per l'Institut d'Estudis Catalans.

Dit professor establia la possibilitat de que el nom de Llimiana, de clara rel llatina, derivés d'un nom de persona, apuntant el patronímic de LIMINIUS com a solució. D'aquesta paraula, per una llarga evolució, s'arribaria al de Llimiana, passant per Limignanum, Limingana, Liminiana. Tal és la hipòtesis del professor Aebischer la que explica, d'alguna manera, d'on surt el nom de la nostra vila.

Amb tot, i amb la major consideració per l'anterior teoria, ¿no seria possible que el nom de Llimiana derivés, no d'un nom de persona, si no del fet de la seva situació geogràfica?. Cal tenir present que en llatí la paraula "límit" es diu "limina" en plural.

És de tots sabut que durant diversos segles la serra del Montsec fou la frontera que limitava les possessions dels reis francs, enfront les terres ocupades pels àrabs. A més, la defensa d'aquesta frontera estava garantida pels castells de Mur i de Llimiana, com consta documentalment, ultra les torres de defensa que encara es troben per aquests paratges. Més tard, els Comtes del Pallars, sobretot l'enèrgic i inquiet Comte Ramon IV, mantenien amb fermesa aquests límits.

No seria possible, doncs, dir que el nom de Llimiana és el resultat d'una evolució de la paraula "Limina"?. Per altra banda, el nom de LIMINIUS donat pel professor suís no es troba justificat enlloc, ni tampoc en trobem cap indici en els documents més antics que fan referència a Llimiana.

Així, i resumint, Llimiana va tenir el seu nom degut a la seva particular situació geogràfica, al ser la vila més pròxima a la frontera amb els moros, i marcar el límit del Comtat del Pallars, en plena Edat Mitja.

De com era el primer nom que trobem de Llimiana entre els documents medievals, en parlarem en una propera ocasió.

Joan Úbeda i Comas
Cipelles.núm. 1, juliol 1987.

LLIMIANA: Aproximació a l'evolució del seu nom

Tal com vàrem prometre en una anterior avinentesa, anem ara a resseguir els diversos noms donats a la nostra vila, i que majoritàriament es troben en un document medieval molt important, com va ser el "Liber Feudorum Major". Aquest manuscrit, tot i que actualment no és sencer, és el que conserva el major nombre de dades referents a la Catalunya medieval, a les activitats guerreres o pacificadores dels nostres comtes, i a l'entorn socio-cultural que aquells vivien.

Emperò, la primera vegada que trobem esmentat el nom de Llimiana és en un document de Lotari (954-986), rei dels Francs, fet l'any 28 del seu regnat, i que correspon a l'any 982 del Calendari Universal. En aquest escrit, el rei dels Francs adjudica al monestir de Sant Pere de Roda «l'església de Sant Andreu que hi ha en la ciutat (?) de LIMIGNANA». Aquest és el primer cop que tenim i trobem constància del nostre poble de Llimiana, al que, fins i tot li atribueixen rang de ciutat.

Del dia 2 de setembre de l'any 1055 tenim en el "Liber Feudorum" dos documents en els que hi figura la nostra vila amb el nom de LIMINGANA. Un és una carta de venda de varies finques (Document 125) on hi surt citat tres vegades, i l'altre (Document 126) és una carta que té el seu interès particular per quan >«el Comte del Pallars, Ramon, promet a Arnau Mir que estimarà a la filla d'aquest, de nom València, amb qui s'ha casat, i no la abandonarà». També aquí hi trobem tres vegades citat el nom de LIMINGANA.

Igualment hi han dos documents amb data del 26 d'octubre de l'any 1056, en els que hi trobem el nom de la nostra vila amb dues ortografies diferents. Els dos són cartes de donació que fa el ja el citat Comte Ramon a la seva esposa València. En el Document 60 la donació fa referència al Castell de Mur, el qual és situat geogràficament de manera adequada, al dir que pel cantó d'orient limita amb el terme de LIMINGANA. L'altre document, el núm. 64, és referent a la donació que el mateix comte fa a la seva esposa del castell de LIMINIANIA.

Encara hi ha altres documents que esmenten diversament el nom de la nostra vila per motius de vegades geogràfics o per raó del seu castell. Aquests són: el document 127, del 16 de juliol de 1064 que cita quatre cops el nom de LIMINGANA, i el Document 73, del 5 de desembre de 1079, que parla del castell de LIMINIANA.

Un document amb una especial significació i importància és el 119, en el que s'hi troba una miniatura de la infeudació (cessió en el sentit de vetllar per la seva defensa i el seu manteniment) del Castell i Vila de Llimiana que feu el citat Comte Ramon IV del Pallars Jussà a un tal "Guitard Guillem". Encara, en aquest document del 21 de desembre de 1079, hi ha la referència d'un conqueridor de LIMINIANA de nom Alamanus. Podem preguntar-nos si aquest Alamanus no hauria conquerit Llimiana com a resultat d'alguna incursió àrab més enllà de les fronteres establertes, si bé que temporalment?. Deixem la resposta a l'aire. En aquest document el nom del nostre poble hi surt vuit cops amb la mateixa grafia anterior.

Passant a un altra document, el núm. 55, del 22 de gener de 1086, trobem una carta de donació del Comte d'Urgell al Comte del Pallars de «la vila de LIMINIANA i dels seus territoris». De la mateixa manera, en el document 104 de 21 de novembre de 1087, es posa el tribut de la dècima part dels seus treballs sobre els homes de LIMINGANA i del seus territoris que treballen a la muntanya.

El dia 20 de juliol de 1094 es fa un pacte entre els Comtes del Pallars, Ramon i "Artallum" (Doc. 51) pel qual el primer cedeix al segon la custòdia dels castells de LIMINIANA i el de Mur. A més a més LIMINIANA ha de donar al seu nou senyor «vint mesures de blado, tercia parte de formento et tercia de ordio et tercia parte de avena et decem inter porcos et multones et quinque metros de vino», i els de Mur donaran la mateixa quantitat. No he pogut resistir les ganes de posar el text amb la seva escriptura original, degut a que amb facilitat s'entén el que es diu ni que hagi estat redactat en llatí. Aquest ens demostra la força de les noves llengües naixentes derivades del llatí, les quals prenien forma d'unes estructures en desús i que ajudaven a configurar, alhora que un nou país, una nova llengua com a vehicle d'expressió d'una manera de ser. Cal prestar atenció a les paraules: blado per blat, formento per forment (varietat de blat), ordio per ordi, porcos per porcs, i multones per moltons. Això ens fa veure que la gent d'aquell temps ja havien abandonat l'ús de la llengua llatina, i les paraules que s'havien imposat eren escrites en un pseudollatí per a mantenir el que encara era vigent: redactar íntegrament els documents públics en llatí.

Fou el dia 19 de febrer de 1100 quan la Comtessa del Pallars, València, viuda del comte Ramon IV, subscriví el seu testament. Aquest document, el núm. 142, mana fer quatre parts dels seus béns, distribuïts de la manera següent: una part, a l'església on sigui enterrada; una segona, a repartir entre les seves esglésies, citant, en primer lloc, i abans de la de Tremp, a «Santa Maria de LIMIGNANA»; una tercera part a repartir entre captius i per fer ponts; i l'última part pels preveres i els pobres. En aquest document hi figura també la grafia de LIMINGANA.

Un altre document també de l'any 1100, però sense data precisa, si bé es pot suposar posterior al que acabem de veure. En aquest es parla del comte Pere. Dóna això a entendre que la comtessa València ja havia mort?. Aquest comte Pere seria fill del comte Ramon IV i de la seva esposa València?. Interrogants que deixem sense una resposta clara, per ara, esperant noves ocasions. En tal document la grafia es LIMINIANA, i la trobem usada en quatre ocasions, a més hi ha algunes cites concretes d'habitants de Llimiana d'aleshores. Així es parla d'un Mas d'un tal Guillem de Marcús, en el lloc anomenat el Puig, com també de la cessió a un home de nom Guillem Baró d'un terreny en el lloc que es diu de Sant Sadurní (Saturninum).

Finalment esmentarem el document núm. 94 del 22 de març de 1175 on surt dues vegades el nom de LIMINIANA. A part d'això, al final d'aquest document, hi trobem que es parla de «la fira de Tremp» amb aquestes mateixes paraules.

Tal i com dèiem en l'article anterior, la teoria del professor suís Paul Aebischer segons consta en el seu llibre de 1928 no es pot mantenir. Pels los documents que hem analitzat, del millor temps feudal de Catalunya, trets d'un manuscrit que ofereix les màximes garanties d'autenticitat, no és possible justificar ni el nom d'origen Liminius ni un seu derivat Limignanum.

Podríem donar per acabat aquest llarg article si no fos que a l'anar-lo a redactar, em va ser possible tenir a les mans un manuscrit de l'any 1470, entre d'altres, gràcies a la gentilesa de l'actual alcalde de la vila, que coneix les meves aficions per les coses de regust arcaic. Aquest manuscrit, així com d'altres que valdria la pena d'estudiar en un futur, ve a ser, avançant ulteriors opinions qui sap si contràries, un recompte de les propietats, tan de cases com de finques, dels habitants de Llimiana a final del segle XV, i per tant, a les darreries de l'Edat Mitja. En aquest document, la nostra vila és escrita de la forma LIMYANA.

Una cosa em va cridar fortament l'atenció al tenir accés a aquests últims documents citats, i és el fet següent que m'atreveixo a exposar amb tots els interrogants que calguin. Altres documents que he pogut tenir a les mans ja eren de ben entrat el segle XVIII, posteriors, per descomptat, al fatídic i infaust per a Catalunya, any 1714. En tots aquests documents, sense excepció, el nostre poble venia escrit amb l'actual grafia de LLIMIANA, cosa que al llarg d'aquest article no hem trobat en cap moment. I aquí faig la meva pregunta, per si s'obté una resposta per part d'algú que en sàpiga més. ¿L'actual grafia del nom de LLIMIANA no serà el resultat de la nova nomenclatura imposada després de l'any 1714, com a conseqüència del Decret de Nova Planta, al regularitzar, o normalitzar (!), els noms que podien tenir una gènesi que no era del gust dels que aleshores manaven?. Tan de bo que d'aquesta hipòtesi a l'aire, formulada en una publicació local amb motiu d'una Festa Major, ens vingués la resposta que satisfés la nostra curiositat.

Aquest escrit no té altre pretensió que voler divulgar una evolució del nom d'una vila de Catalunya, des dels temps més reculats de la nostra nacionalitat. Deixem pels medievalistes especialitzats tantes precisions que hem el·ludit, i tan de bo que d'altres s'animessin a fer estudis semblants. Faríem possible que el poble s'enriquís amb el coneixement de la seva Història.

Joan Úbeda i Comas
Cipelles. Núm. 2, 1988.