Escut de Llimiana

Església de M. D. de la Cinta

En mig del poble i en la part més elevada, es troba situada l’església parroquial de Llimiana, dedicada a la Mare de Déu de la Cinta. Es tracta d’una església romànica del segle XI. Hi destaquen els tres absis que són els més alts de Catalunya. Amb aquesta majestuositat, popularment el Pallars anomenava a aquesta església «la Catedral de la Conca» i es considera com una de les esglésies més espectaculars del Pirineu.

Al costat nord trobem la plaça del Fossar Vell, que com el seu nom indica era l’antic cementiri medieval. Al costat sud trobem la Plaça Major del poble, que va ser una mena de claustre en el moment que va ser una canònica, on ara hi trobem l’arjum (aljub) i la font del poble feta a l’any 1933. Al costat dels absis hi puja el campanar, que en la seva part superior està reconstruït.

L'església

Església M.D.Cinta

L’església té planta basilical, amb tres naus sense transsepte, dividides en cinc trams. Les naus tenen un sostre amb volta de canó semicircular, separades per arcades damunt de pilastres. La nau central és una mica més alta que les laterals i la volta està més aplanada. Les naus estan reforçades amb quatre arcs torals que recolzen damunt amb semi-columnes adossades als pilars i en pilastres quan acaben els murs laterals. Les naus es comuniquen mitjançant arcs formers de mig punt, semicirculars, que es suporten sobre les pilastres, rectangulars però amb les semi-columnes.

La nau central i l’interior dels absis van ser desenguixats en una reforma l’any 1957 i es van rejuntar les pedres. Com podem veure en les fotografies del CEC de l’any 1932, tot estava emblanquinat. En aquesta reforma també es va pavimentar el terra de l’interior que va fer desaparèixer les làpides sepulcrals dels segles XVII i XVIII que abans cobrien el terra, tres tombes es van respectar i es poden observar en la nau esquerra. Hi podem llegir els noms del doctor Pere Serra i la sepultura d’algú de la família Vilar.

L’estructura dels pilars de la nau i les decoracions dels absis tenen molta semblança als que trobem a Sant Joan d’Isil, encara que aquesta església és més tardana. L’interior és molt exacte a la de Sant Esteve d’Abella, sense els aplanaments dels arcs que aquí tenim.

Els tres absis de llevant són la part més espectacular, d’estil llombard molt treballat. Aquests absis (la capçalera de l’església) serien originals del segle XI, la part que generalment es construïa primer en fer una església romànica.

Els absis estan ornamentats amb arcs cecs, agrupats per parelles i separats per lesenes, amb mènsules triangulars molt elaborades. L’absis central presenta dos fileres de tres finestres i els absis laterals, dos fileres amb una finestra cadascun. Les finestres inferiors de l’absis central estan una mica més baixes que les finestres inferiors dels absis laterals. Aquestes finestres inferiors estan tapiades ja que estan sota terra de l’actual altar.

Fins el 1990, no vam tenir l’oportunitat de veure’ls degut a que estaven ocults dins l’edificació de la rectoria. Aquestes dependències del capellà es construïren adossades als absis, aprofitant-los com una paret més. Un menjador amb un foc a terra estaven construïts compartint en la paret amb una finestra d’un dels absis.

L’enderrocament de la rectoria que amagava els absis ja va ser proposta abans de la guerra amb motiu de la visita d’estudiosos del romànic, entre ells l’Antonio Gallardo i Garriga (1889-1942), al que li devem totes les fotografies antigues conservades en el Centre Excursionista de Catalunya. L’any 1975, Jordi Mir i Parache ho torna a proposar arran la publicació del seu llibret dedicat a Llimiana.

Tant l’absis principal com les absidioles presenten finestres a doble nivell, cosa que fa pensar que el projecte constructiu preveia una cripta. També fa sospitar el nivell tan alt del terra de l’altar, pavimentat de nou en la reforma l’any 1957, moment també en que es va portar la taula de l’altar, i el mateix picapedrer li va donar la forma in situ, segons recorda en Joan de Pedro.

La porta original era al sud, que dona a la Plaça Major, i que existeix com a entrada actual per a persones amb mobilitat reduïda. En una reforma es va construir una porta d’entrada a la façana oest, més elevada del nivell del carrer, amb escales. Les escales de pedra contenen pedaços de làpides on s’aprecien fragments d’inscripcions, d’aquesta manera aprofitaren els materials que estaven en un altre lloc.

Tal vegada enterraments en la pròpia església, làpides senceres es troben en l’interior actual i es van exhumar dos en el moment d’excavar l’absis dret en la prospecció de la cripta. La mateixa església era lloc d’enterraments, i també els seus voltants. En el moment de fer obres en la plaça del Fossar Vell es trobaren restes d’ossos molt remenats en la terra, també en deien que n’havien trobat en fer el dipòsit als anys seixanta.

Al costat dret de la porta hi han unes plaques de ciment amb alguna inscripció del final de la Guerra Civil, que devien sustentar algun plafó. Hi posa «año 1938, Llimiana 29 de J. III año triunfal». A l’esquerra de la porta, en l’arrebossat de ciment de la paret, hi figura gravat l’any 1961.

El campanar es de torre quadrada situat en la cantonada sud-est. La part inferior és l’original, més ampla, i la part superior és reformada més recentment. La part que allotja les campanes té un terrat cobert i una barana de balcó. Hi han tres campanes. La campana més gran és per les celebracions, com a la Festa Major, en què gira totalment sobre el seu eix horitzontal. Una campana mitjana toca les hores, amb dos repeticions i també toca els dos quarts. Una última campana serveix per toca avisos d’emergències com el foc i el tocar a «morts».

En el pis sota el terrat hi ha la maquinària del rellotge que és dels anys 1960, que amb uns engranatges fa tocar les hores a una campana. Un motor fa moure un pes per tal de recuperar els tocs en cada hora. Un mecanisme mou les agulles a la roda exterior.

Dins el forat intern del campanar es penjaven unes cordes amb pedres de l’anterior rellotge, que només era acústic i que ha sigut restaurat. Aquest rellotge es va trobar espedaçat al fons del forat i només li va faltar alguna peça. El podeu veure exposat.

Es suposa que un campanar romànic de l’estil de Taüll hi era, però es va malmetre degut a un terratrèmol i perdut cap a l’any 1892. Els padrins deien que alçava quatre pisos i que es podia veure des dels camps de cultiu sota el poble.

Observant els murs del campanar es tracta d’un afegit als absis, que inclús tanca una finestra indicant que no s’havia projectat en l’inici. Aquesta finestra la trobareu al costat superior de la porta interior d’accés al campanar des de la nau sud. Des de llevant podem veure que el mur està adossat a la resta de l’edificació dels absis.

Una prospecció interior feta l’any 1991 a la absis sud no en trobaren més que materials reompliment, no es va trobar cap sostre d’un pis inferior. La potencial cripta si existia, no en queda resta apreciable de moment. L’excavació es va aturar ja que no es podia continuar sense desfer l’altar major que està per sobre, fora de pressupost ja que caldria apuntalar l’edificació i l’obra seria costosíssima. A part, l’església necessita de reparacions més urgents, ja que el teulat està en perill i afecta a tot el temple. En el forat d’aquest nivell inferior excavat, s’ha aprofitat a mena de capella de la figura de Sant Salvador del bosc.

Segons diu el Dr. Francesc Fité, l’ús de la planta basilical es combinava amb una cripta llombarda columnada de planta de saló, aquí no seria tant desenvolupada com la cripta de Sant Vicenç de Cardona, però que serveix d’exemple. Inclús en parla d’una doble o triple cripta.

L’interior dels absis està totalment arrebossat i rejuntat en guix blanc a l’estil modern de l’època de la reforma del 1957. Es desconeix si podien haver pintures, però en tal cas haurien quedat destruïdes per la reforma o bé, la crema en la Guerra Civil. Abans de la guerra, podem veure en una fotografia un retaule que ocupava l’espai del absis central, l’altar.

La paret nord està molt reformada, tal i com es veu des del Fossar Vell. Diverses pedres diferents i les finestres indiquen canvis en l’estructura. Es van afegir capelles laterals, una d’elles és gòtica, i es pensa la possibilitat de que hi hagués una quart nau romànica en el lloc on es construïren aquestes capelles. En el segon tram de la nau nord trobem un gran arc de mig punt que va necessitar d’un reforç en forma d’arc apuntat. La incògnita és a on conduïa aquest arc tan gran, massa per ser una simple porta, o bé un conjunt de reforç del mur nord. La part nord sembla estar en terreny més inestable, encara que en la part sud també hi devien haver problemes, on es construïren contraforts. L’opinió dels arqueòlegs és que el nivell del carrer i plaça abans era més alt. La baixada de la terra un metre i mig ha deixat a la vista els fonaments de l’església i l’estructura s’ha inestabilitzat. Les grans roques que trobem a la part inferior dels murs no havien d’estar visibles com estan ara.

A una cantonada de la façana nord-oest, està presentada una pedra allargada amb un crucifix en el costat estret, que popularment s’anomena «el ninot». Un cas de pedra aprofitada en una reforma. S’aprecien la cara, els ulls i un drap que el cobreix. Un altre crucifix semblant el trobem a la façana de casa Pervilà.

En un racó de la paret superior dels absis hi ha una pedra amb una inscripció. Es tracta d’un lleó dins un cercle amb una cua allargada doblegada, aquest símbol coincideix amb l’escut dels senyors de Meià. No és estrany que aquesta pedra estigui aquí, Guillem de Meià de l’any 1278 hi tenia el poder del castell de Llimiana. Els senyors de Meià hi dominaren durant uns anys fins que es va crear el Marquesat de Camarasa.

Un aprofitament de les pedres més valuoses, les decorades, les podem trobar en la façana alta de casa Pervilà al carrer Major. En una reforma feta a principis del segle XX, trobem un crucifix semblant al de la façana de l’església potser amb un cap més gran, envoltat de dos obertures amb tres lòbuls amb decoracions florals geomètriques. Aquest crucifix està en una pedra en forma triangular que recorda un capitell d’una petita columna, potser d’un claustre.

La façana sud encara mostra una finestra de doble esqueixada lobulada i una filera d’arcuacions llombardes, com les dels absis, amb mènsules senzilles. Es mantenen dues cares en pedra que miren oposadament a esquerra i dreta. Aquestes arcuacions són d’obra semblant a les que trobem a Sant Pere d’Aransís i que serien posteriors a les dels absis.

La porta d’entrada sud està molt reformada i tot el mur perillosament inclinat cap a l’exterior, per la qual cosa es van fer contraforts. Hi ha una altra porta petita, de doble arc de mig punt que permet accedir al campanar. A la part mitja del campanar hi ha una porta petita tapiada que accedeix a la part de l’arjum (arjub,aljub), segurament un accés de l’església a aquesta part sud. Hi ha qui descriu que en aquesta part podia haver estat destinat a una cinquena nau, però pel nom que ha perdurat aquí, es recollia aigua de la pluja. L’arjum és una forma derivada de l’àrab hispà destinada a recollir l’aigua de puja de les teulades. El que els cipellesos anomenen arjum és ara un dipòsit tancat que s’omple de l’aigua que es bombeja del dipòsit inferior del poble, fet als anys 1930 per l’empresa que treballava en la construcció de la central hidroelèctrica.

Una millora destacable ja que va permetre pujar l’aigua al poble. Abans les dones havien d’anar a buscar aigua i rentar la roba al safareig de la font d’abaix, única font del nucli del poble. La construcció de la font va anar acompanyada d’un cóm i un safareig sota l’arcada de la rectoria. Tant un com l’altre no van funcionar gaire, ara el cóm és una jardinera al costat de les escales de la rectoria, i l’arcada sota la rectoria va ser tapiat com a garatge del Marcelo.

A dalt de la façana a ponent de l’església s’intueix una estructura de pedres que formaria una «espadanya» o campanar de paret, que seria el lloc inicial de les campanes. Després una reforma o un replantejament del projecte, es faria aixecar parets a banda i banda, i pujar el teulat per a fer tot un pis superior.

Continguts

L’altar major està presidit per la imatge de la Mare de Déu de la Cinta, una figura del segle XV (gòtica). També tenim una imatge de la verge en un estendard de vellut blau de l’any 1862.

M. D. de la Cinta

L’any 1936 es va perdre un crist romànic en talla, del que es conserva una imatge fotogràfica. A la Guerra Civil Espanyola es va fer foc dins església amb els elements i figures que hi presidien, algunes van ser salvades de la crema en ser amagades dins alguna casa. Ara podem gaudir del Retaule del Roser en una capella amb alguns d’aquests sants. Algunes peces religioses que han sigut recuperades es mostren en un aparador en l’interior.

El crist romànic sembla que seria similar al Crist de Mur i al Davallament d’Erill la Vall, dins un conjunt d’obres realitzades a finals del segle XI o principis del segle XII. Documentat i fotografiat per Antoni Gallardo en el desembre de 1932, el va considerar originari del segle XIII. La fotografia d’aquest crist dins la seva capella es conserva a l’Arxiu Barstardes.

El Retaule del Roser va ser reconstruït i restaurat l’any 2008 gràcies a una fotografia i alguns fragments recuperats l’any 2001. Està datat l’any 1624 en la part superior. No es coneix la seva autoria però se sap que fou realitzat per un taller actiu a la comarca ja que s’ha trobat altres obres com el retaule de Sant Bonifaci de Tremp, datat el maig de 1623. El Retaule del Roser està ubicat en la capella del Sant Crist, la primera de la nau nord.

Aquest retaule està tallat en fusta de pi, estucat i daurat amb or fi. La policromia és feta a l’oli amb la tècnica de l’estofat. A la base del retaule (predel·la) s’hi representen episodis de la vida de la Mare de Déu: L’Anunciació (taula avui desapareguda), la Nativitat de Jesús i l’Epifania (adoració als Reis d’Orient), separats per les figures de Sant Jeroni, Sant Ambrós, Sant Gregori i Sant Agustí.

Al primer pis, hi ha tres capelles amb sant Domènec, la Mare de Déu del Roser i un sant que podria ser sant Francesc d’Assis (ha perdut els atributs que l’identifiquen). Al segon pis es poden veure tres fornícules que havien hostatjat sant Pere, sant Joan Baptista i sant Pau. Al pis superior hi havia la figura de la Majestat de Jesús.

Durant la Guerra Civil es van ocultar quatre peces que ara podem admirar. Una Vera Creu en fusta recoberta de plata amb elements de cristall de roca, obra barcelonina del segle XVIII. Una batejadora en plata en forma de petxina, també barcelonina del segle XVIII. Una creu processional de fusta recoberta de plata repussada amb esmalts, treball català d’època i estil gòtic (1350-1400). Una naveta de plata (recipient litúrgic per guardar l’encens) de tipologia gòtica amb representació d’animals fantàstics en els agafadors de les tapes.

En la capella al costat de la sagristia hi ha situat un gran Crist que ha sigut traslladat recentment. Es tracta del Crist de Tiurana, població de l’extrem est de la Noguera que va quedar sota les aigües del pantà de Rialb l’any 1999. Mossèn Daniel Fortuny era el capellà de la parròquia i va trobar-li aquest emplaçament.

El lloc on està la porta de la sagristia és la capella gòtica que es va fer en una reforma, amb un escut en pedra en la clau de volta. Les dimensions de l’arcada fa pensar que eren un pas a unes altres dependències i no una simple capella, i per això es parla d’una quarta nau. De la mateixa manera, en la part sud, d’una cinquena nau.

La làmpada de bronze en la nau central, és feta a Solsona tal i com diu una inscripció que porta.

Una pila baptismal sostinguda per una columna cilíndrica estava col·locada al costat de l’entrada i se’n conserva només una fotografia, semblava antiga però sense cap ornament destacable, deien que provenia de l’ermita de Sant Gervàs. Actualment la que hi ha és una altra pila.

Segons ens diu A. Gallardo l’any 1932: «La pica de batejar és senzilla; la beneitera, molt malmesa, no permet poder precisar la seva antiguitat; fou canviada de lloc no fa gaire».

També ens parla d’un tapís: «A la nau nord, hi ha unes fustes, que sostenien un magnífic tapís, el qual cobricelava el monument de Setmana Santa, i que fou venut anys ha a un antiquari, així com altres antigalles de vàlua».

El rellotge de soneria

Rellotge de soneria

Es conserva el rellotge de soneria (només acústic) de finals de 1700 que va funcionar fins el principi del segle XX. No disposa de mecanisme d’agulles ja que la seva funció era tocar les campanes mitjançant uns engranatges moguts per un pèndol i unes pedres sostingudes per una corda enrotllada. Les pedres són uns grans còdols de riu. Està fet a mà amb una estructura de forja i se li ha de donar corda un cop al dia per a que continuï el seu funcionament. Un cop les rodes girant (segons i minuts) arribin a una determinada posició, salta un dispositiu que fa tocar un número de repeticions que ha de coincidir amb la hora del dia. També fa el toc dels quarts.

Es va restaurar per l’Escola de rellotgeria de Barcelona, ja que es les peces estaven separades quan es van trobar al fons del forat del campanar i calgué fondre alguna peça nova.

Pintures

Si des de la plaça Major mirem l’edifici de la rectoria que s’ha deixat dret, veiem unes pintures a la intempèrie amb unes cares en la part superior. Es tracta d’una pintura barroca pintada al tremp de cola que reprodueix una estructura amb ramatges i flors. En la part superior es representen la figura de Déu i l’Esperit Sant. Aquesta pintura decorava la fornícula de la Mare de Déu dels Dolors, desapareguda i substituïda per l’actual.

Pintures interiors a la façana de ponent

En la capella del Retaule del Roser es poden admirar unes pintures gòtiques fetes en la paret de ponent. Aquesta paret presentava moltes humitats i han quedat fragmentades, però la restauració ha permès veure molta policromia, amb motius alegres i florals.

A la banda sud de la rectoria, abans de la seva reforma l’any 1990, s’hi trobava a prop d’una finestra un rellotge de sol, que deteriorat amb el temps, només hi quedava el bastó.

Culte

Presidint l’altar major hi veiem la imatge de la Verge de la Mare de Déu de la Cinta, coneguda en temps molt remots com ho canten els goijos (goigs) en la seva alabança. En aquests cants se li repeteix els agraïments pels favors concedits i l’ajuda a les embarassades en el part. També agraeixen l’any 753 el final d’una sequera aconseguida després de treure-la en processó.

Aquest culte és una de les diverses advocacions de la Verge Maria, molt més coneguda des del segle XVI a la catedral de Tortosa. És patrona de la ciutat de Tortosa des del 1863 encara que es venerava molt abans, segons la tradició a Tortosa, la verge es va aparèixer a un sacerdot una nit del 1178, on li va deixar a les mans la relíquia de la Santa Cinta.

Aquesta veneració potser havia baixat pel rius Noguera Pallaresa, el Segre i l’Ebre fins al port fluvial de Tortosa. Talment com ho feien els troncs dels boscos del Pallars en l’ofici dels raiers. També cal tenir en compte la repoblació per part dels lleidatans de les comarques valencianes en el segle XIII, un cop reconquistat el territori als àrabs. El nom de Llimiana s’ha traslladat com una variant de cognom per part d’alguns militars que hi lluitaren a la guerra de la reconquesta.

La Verge de la Cinta també és venerada a la ciutat de Huelva des del segle XV, és la patrona i coneguda com la «Virgen Chiquitita». El seu culte se’l relaciona amb l’arribada de Cristòbal Colom a Huelva, abans de la seva primera partida a Amèrica i la peregrinació de tots els navegants per a agrair els seus favors durant la travessa.

La Festa Major de Llimiana és el dia de la patrona, el 15 d’agost. En la missa tradicional d’aquest dia es canten els goigs, amb una música composta pel propi cant.

Apunts d'Història

La primera referència documentada és de l’any 1280, quan una dècima papal indica que el capellà de Llimiana inclou l’església dins el deganat de Tremp. L’any 1314 la trobem documentada degut a una visita dels delegats de l’arquebisbe de Tarragona al diaconat de Tremp. Actualment la parròquia hi continua dependent.

Segons un rebut conservat (Fons ACPJ Llimiana), el rellotge de soneria va ser composat el 14 d’agost de 1860 (per la Festa Major) al rellotger Vicente Vidal per 240 reals.